Columnes difusores, Electroacústica Industrial
Aquestes solien ser les més comuns, encara n’hi havia de més llargues. N’havíem arribat a muntar setanta en una jornada de buit hores, el normal eren 50 o voltants. Normalment les fèiem a la sub-cadena de quatre llocs que hi havia abans de la cadena principal. Només érem tres persones a la cinta. En el segon lloc de la cadena, el meu lloc, calia fer servir el martell.
Tot descrivint la cadena
El primer lloc era una dona, pel cablejat, diuen que elles ho fan millor, no ho dubto però crec que tot és qüestió de pràctica. Ella agafava la fusta de “baffle”, hi posava els altaveus, amb la tapa del suport donava la volta al conjunt i els hi connectava els cables. En acabar deixaven els fils de connexió amagats que no destorbessin el lliscament d’entrar a la carcassa, trenats per ella mateixa i l’hi tornava a donar la volta. Hi posava l’escuma prima, la tela negra i finalment la reixa, com es veu a la foto, de color verd fosc. Per altra banda posava la cola i enganxava l’escuma interna a la carcassa que m’enviava per la cinta.
El segon lloc, amb la mirada al primer
Mentre, jo, avançava brides amb les femelles ràpides, untava la rosca dels espàrrecs i vigilava la temperatura del rivet. Mantindre la taula ordenada era vital pels temps. En quan m’arribava la carcassa per la cinta, de vegades ens la passàvem a ma, l’hi posava el rivet que va entre carcassa i reixa. La fusta amb els altaveus no venia per la cinta, era jo qui des del meu lloc l’estirava cap a dintre de la carcassa. Els temps no eren gaire sobrers així que procuràvem anar per endavant del cicle de la cinta. Era el primer cruixí de temps.
La cinta transportadora com a taula de treball
Un cop tot el conjunt era meu el posava sobre de la cadena, una cinta contínua d’una amplada propera a un metre que lliscava per sobre de la taula de transport. Moltes feines es feien sobre aquesta cinta transportadora però en alguns casos calia retirar el material i tornar-lo a posar en el temps previst. Així, abans que la cadena es poses en marxa havia de deixar la columna acabada.
Un treball digital, és a dir, amb el martell
En el temps que quedava calia collar els espàrrecs anti-vibradors, muntar les brides laterals de cada costat, que havien d’entrar “digitalment”, és a dir amb el martell, collar-les amb cargols, que no es veuen per que els tapa la tapa, posar la tapa dita a cada costat, que són de plàstic, mai em vaig preocupar de saber quin (potser ABS), i collar-les per ambdós costats amb uns cargols de M4, que tenien tendència a passar-se de rosca, havent de canviar la brida sencera. Quedava així sobre de la cadena.
Un tercer lloc no utilitzat
En dic cadena per que la secció es deia “Cadena de muntatge”, però no eren tals cadenes si no cintes transportadores traccionades per corrons a l’alçada d’un banc de treball de peu dret. El tercer lloc no l’ocupava ningú i com que l’avanç de la cinta era de la distància d’un lloc, de vegades fèiem servir aquest lloc extra com a segon pulmó per a corregir allò que havia sortit malament.
La brida és la gràcia de que soni bé
El cas de tot plegat era aquesta feina “digital” que no es podia fer ni amb les dues mans. Aquesta brida, que tenia forma de U havia de ser col·locada de manera que fes força estàtica, igual que els espàrrecs anti-vibradors, entre la fusta de baffle i la carcassa en els extrems. Carcassa, fusta, reixa i rivets, o estaven al seu lloc o entrar la brida es tornava impossible fins i tot amb martell. Endemés, les femelles inserides a la brida es movien i dificultaven encara més l’entrada. A mi em va ensenyar a entrar-les un company més veterà que jo. Al principi em semblava impossible, era com si em demanés màgia amb el martell. Però amb els anys en vaig acabar aprenent i a la fi era un copet tant delicat que el vaig batejar amb el nom d’Electrònica de Martell.
El cop de gràcia
Consistia en, primer, entra la brida pel costat de sota, el que toca la fusta del baffle, les femelles feien certa nosa però si estaven ben col·locades al seu lloc fins i tot ajudaven (important!). Quan giraves la brida cap a tu, segon pas, com provant de posar-la dintre del conjunt, encara sortia mig centímetre per sobra de la carcassa, si era gaire més és que hi havia alguna cosa fora de lloc.
Un martell, sense més
El martell era de metall, dels de bec pla, havíem provat tot tipus de martells, nylon, goma, plàstic. No rés. El cop del metall és el que anava bé. Amb la ma esquerra subjectava la brida. La maniobra era la següent: els dits cor, anular i petit es situaven sota la carcassa, l’índex aguantava la brida per darrera i el polse pretenia fer força per a posar la brida per sota de la carcassa, com si anessis a clicar els dits. Tota la força que l’hi faltava al polse era l’impacte del martell sobre la brida, ni massa fort ni massa fluix, tot just buscant allò que jo no entenia encara però que amb el temps he sabut que se’n diu un xoc elàstic.
I no, no valia doblegar les brides amb el martell perquè, després, la columna tenia ressons horrorosos.
L’últim lloc era el que tenia la feina més maca, però també la més pesada. Muntava la tapa de connexitat, de vegades només era un connector, de vegades la tapa portava el transformador d’impedància. Es situava la columna sobre dels altaveus de prova per provar que tots els altaveus tinguessin els seus decibels, i finalment hi muntava les escaires de penjar (es veuen a la foto), la verificava de xapa, la netejava, la embalava i la posava a palet. En els últims anys havia estat moltes vegades en aquest darrer lloc.
La empresa estava situada al polígon industrial de la desapareguda DERBI, a Martorelles. Fidex era filial de la francesa Bouyer.