Field Programable Gate Array FPGA
Les FPGA varen aparèixer com una alternativa a la caducitat de components lògics digitals. Cada vegada que un fabricant deixava de produir un xip tot l’equip suportat pel xip passa a ésser potencialment obsolet. En equips de consum, la rotació de vida era curta i eren substituïts per nous models, però en bens d’equip els costos de la obsolescència podien causar la pèrdua de les inversions i no assolir els objectius empresarial. Calien solucions i es va forçar allò que semblava impossible, xips programables que poden emular xips antics i complexes.
Són xips programables àmpliament utilitzats en màquines experimentals però per contra són més lentes que les versions construïdes expressament. El punt fort és que poden estar compostes per milers de cel·les i quasi es pot emular qualsevol tipus de sistema digital. La de la foto és de 10.000 cel·les.
La gran debilitat és que perden la funcionalitat programada al caure l’alimentació. Això les fa anar acompanyades d’una memòria no volàtil des de on tornar a reconstruir la funcionalitat i que encareix la solució. En aquest mateix sentit, en codificacions complexes requereixen molt temps d’arrencada, sobre tot si el que s’hi construeix és un processador, doncs s’ha de sumar el temps de construcció virtual del computador emulat amb l’arrancada del computador en si, la posta en marxa del sistema operatiu i la carrega de programes d’aplicació.
A mode d’exemple, un cartutx emulador del vell computador MSX, maquina que arrenca quasi instantàniament, pot trigar de l’ordre d’un minut per a ser totalment operatiu al joc.