Les èpoques del bus S100 - microelectronicjb.com

Aquestes són les èpoques del bus S100 que jo he pogut distingir. Amen de les meves limitacions aquesta és la cronologia que he pogut identificar:

L’època pre-estàndard (Altair vs IMSAI), 1974 – 1977
- La primera fira WCCF de San Francisco de 1977
Inici de redacció de l’estàndard (George Morrow) 1977-79
- Article de Mark Garetz (1979, COMPUTER)
Mark Garetz empren la presidència (1979-1982)
- Continguts inicials vs resultat final 1983
Els senyors de Cromemco
- Caiguda de Cromemco
Lideratges i Conservadors (les comunitats d’Internet)

L’època prèvia a l’estàndard (Altair vs IMSAI), 1974 – 1977

Anomenada pre-estàndard, és la època inicial que es caracteritza en la lluita per la hegemonia del mercat del kit entre Roberts i Millard creadors cada un respectivament on cada rei fa el seu saber-cóm. Aquesta rivalitat accelerà la proliferació de nous fabricants de variants d’un i altre sistema amb el conseqüent desgavell d’iguals però mai del tot. Pensem que la memòria es programava amb interruptors i leds. Com a molt per via d’una cinta perforada des d’un RTTY

El paper de CROMEMCO entre pre-estàndards

Cromemco, un d’aquest nous fabricants, pren un paper molt important en la divulgació a través de la revista Byte. Ells seran els precursors del terme “S100”. Tot i que els seus primers equips són rèpliques de l’Altair a finals d’aquest època aborden solucions amb la franquícia de l’IMSAI 8080 amb el CROMEMCO Z-1. No és que tot emani d’ells, és que són membres molt actius en un altre pla, el “Homebrew Computer Club”.

Durant aquest època, en un sistema S100, no hi ha més que una carta processadora, un bus i diverses cartes esclaves. No hi ha gaire desgavell per que només hi ha el 8080, però altres microprocessadors ja volen començar a córrer dins del garatge. Motiu per nomenar senyals nous.

La primera fira WCCF de San Francisco de 1977

Per molta gent és coneguda com la fira on Steve Jobs presenta el Apple II i, a la meva forma de veure, és l’inici de les màquines “ready to play”, per contraposició al “do It Yourself”. Més que una època és un instant que defineix el canvi de paradigma del computador domèstic com quelcom que ja es veia a venir.

No obstant, la tendència de la fira és majoritàriament S100 com a sistema de construcció per un mateix, aquesta forma de crear computadors limita el creixement del mercat, el gran públic vol coses més fàcils. Fins i tot Microsoft veu problemes de continuïtat tot i que aporta encara a Roberts el seu BASIC amb dos anys d’existència. Ed Roberts te problemes per subsistir front a un Bill Millard que s’expansiona amb els seus productes de IMS dintre de la franquícia Computerland.

Inici de la redacció (George Morrow, chairman) 1977-79

No hi ha gaire informació d’aquesta època i més aviat passa desapercebuda ja que les tendències han canviat i el gran públic va desapareixent. Són més importants les decisions preses a l’associació de fabricants que en el propi comitè. Caldria investigar-ho.

Es parla de que George Morrow, cap de Tinker Toys, no era constant en les seves decisions. Més aviat crec que no ho era ningú, hi ha molta activitat redactora en matèria d’estàndards, moltes invencions a processar, el propi model OSI s’inicia a aquell mateix 1977. Vull pensar que el chairman tampoc ho tenia gaire fàcil per la deriva del mercat.

Article de Mark Garetz (1979, COMPUTER)

Un nou punt d’inflexió és el treball publicat a la revista COMPUTER de Sol Libes i Mark Garetz. Bona part dels desenvolupaments en matèria d’accés directe a memòria són també treballs de Morrow pel que tinc entès. Vaig arribar a pensar si hi hauria hagut discussions però crec que no passaria d’anècdota. Dintre de la Tinker Toys s’aposta per un dispositiu anomenat disck-jokey suggerint un DMA a les abeceroles. És lògic pensar, i ho dic així per manca de dades, que la voluntat a arribar al “Ready to play” passava per millorar la carrega de programes, i si hi afegim el haver de connectar una placa, ajustar clips al sistema per a la posta en marxa d’un perifèric, tot plegat era poc operatiu. També, per això, penso que Garetz plantejava inicialment DMA com a solució en l’article presentat a 1979.

Mark Garetz empren la presidència (1979-1982)

Aquí hi ha dues èpoques, l’aprovació del text i la correcció d’estils, tot i que l’article és aprovat per la comissió, l’Institut de la triple E ha de dir la seva.

L’altre cavall de batalla és el Sistema Operatiu, doncs també juga un paper important a la concepció final del sistema. Caldrà recordar la lluita entre maquinari i programari, que ja es coneix de dècades anteriors i en aquests mercats preval la economia del sistema front a la velocitat final. Veieu la història del VAX front a tot el sistema Uni-Bus de DEC.

Els redactors volen incorporar els emergents 8086 i el 68000. El títol del treball és “Dispositius d’Interfície” a l’estàndard, per això no poden figurar en la redacció els sistemes operatius, però són la autentica tendència de mercat i el perquè el comitè esdevé una travessa en el desert. Per això les jugades estan en abordar ampliacions del sistema amb automatismes de maquinari que no puguin fer els Sistemes Operatius. Així doncs, els temes a taula haurien de ser els processadors de 16 bits i el DMA, el multi-processament queda molt lluny.

Continguts inicials vs resultat final 1983

Finalment el redactat queda modificat en tres punt. En primer lloc una definició més distanciada de la utilització de processadors de 16 bits mantenint uns criteris oberts d’utilització de les línies de dades. En un segon lloc, una nova definició del concepte de DMA a TMA, deixant també la definició més oberta i no tant compromesa per als mercats. En tercer lloc les especificacions mecàniques es simplifiquen, quan eren incorporades per preceptes clarament de Cromemco de cara a mercats de robustesa.

Aquesta lleugeresa en les definicions finals del bus propicia una orientació més experimental, amb el maquinari com a bandera, a la vista de futurs i pinta el multi-processament com a baula important amb el TMA.

Pràcticament s’abandona l’interès en la lluita pels mercats emergents del moment. És una feina políticament correcte.

Inicialment em va sorprendre la força de la comunitat S100computers i per això encara els segueixo.

Els senyors de Cromemco

Ho exposo així per que hi ha una època en que Cromemco viatjava molt. A l’Amèrica Llatina van fer molta feina i hi ha reconeixement de la divulgació de la marca al continent Sud. Però hi ha una rèplica a Europa que he pogut constatar a partir del catàleg de primavera de 1982, on a la part final del document hi ha les filials europees de Cromemco. Se’m va ocorre visitar virtualment les adreces que hi figuren amb l’esperança de trobar més informació, però cap lloc esta actiu ni tant sols com a negoci similar. Però hi ha quelcom en comú que em va sobtar, totes estaven a prop de l’estació principal de tren de la ciutat.

La recent aparició i fotografia de Harry Garland amb en John Monahan a la fira Vintage Computer d’enguany a Sant Ramon, així com la clàssica foto del Garland sota l’ala del seu avió em fa dibuixar aquesta idea del visitador comercial, encorbatat, ben vestit per la ocasió de vendre, en definitiva, tot un Senyor de Cromemco baixant del tren a la Zurich HB.

Caiguda de Cromemco

Figurava a la Wikipèdia, que la caiguda de Cromemco esdevé a rel de la venda de que va fer IBM de màquines PS2 a les oficines de la Força Aérea dels USA a 1992. Un fet del mateix any, pot ser mera casualitat, els Jocs Olímpics de Barcelona van estar minats de PS2, ni havia tants a Barcelona que es van subhastar al fòrum de les cultures un cop acabats els esdeveniments, aquella subhasta va sortir als noticiaris. Sigui com sigui, el PS2 va acabar de tocar de mort la delicada economia de Cromemco.

Lideratges i Conservadors (les comunitats d’Internet)

Hi ha dos fronts que poden haver sigut els que han evitat la desaparició del bus S100. Això deixa en evidencia el que ha de ser la època més fosca del bus, però també un tímid ressorgiment. El primer i principal és el fet haver sigut utilitzats per experts radioaficionats com a màquines de teletip digital, fins i tot operats per RTTYs mecànics com a terminals, però que poc a poc van caient en el soterrani de l’oblit. Aquesta idea me la defensa el fet que els anterior líders de la comunitat S100computers tinguessin distintiu de radioafeccionats.

L’antre front, i que ben segur ha tingut molta importància ha estat la pel·lícula Jocs de Guerra, amb un IMSAI que només podria ser quelcom recuperat però que reivindicava una època passada. Aquest segon front ha provocat una valorització en positiu del S100 però en cap moment per a ser una màquina útil.

La comunitat S100computers

Internet i l’arribada de la cultura lúdica culminen en la dècada del ressorgiment MAKER després de la crisi del 2009 com una oportunitat per al ressorgiment de l’oblit de molts artefactes del rebost.

Aquesta societat post moderna ha hagut d’esperar a disposar d’eines com KiCAD per a poder fer reals els seus somnis. Ara, tota questa societat nouvinguda espera una resposta. Fa molts intents, però arribar a abastar les tècniques de disseny automatitzat es un quimera.